Çent Sovins de Tardor. 2010. Plats.

Nom: Plats.

Lloc: Cornella ciudad sin Ley

Xef: Algu en recorda el nom?

Menu Degustacio: Si pero per encarrec.

Preu: 55 €

Aperitius: dos, by the face! Aqui la casa es va comportar molt be.

Carta de vins: Pse. 1 pagina, potser 20 referencies, tot estirar 30. La majoria per sota de 20€, sino totes, faltava una mica d’artilleria pesant. Una mica de solidesa argumental. Sobretot si vas a fer el menu porta’t el vi de casa.

Valoracio: 3/5

Servei: Un exconvicte ple de tatuatges (oju, es el propietari i el que et cobra) i un noi un pel grisot o era una noia?

Esferificacions: Not available.

Punts forts: Un preu assequible per un bon tiberi, qualitat mitjana-alta, alguns plats molt ben portats i... sobretot un garrinet top ten.

Punts fluixos: Un parell de sordides fascinacions l’una pel pure de pesols l’altra per caramelitzar i fer-ne filigranes, el servei, la carta de vins, els postres un pel deja vu i el local no acaba de ser molt comode.

Hi tornare? Potser i sera pel garrinet, pero no sera restaurant de referencia.

Al detall:

El local es petit. Esta amagat en aprop de la carretera de Cornella. Si el veiessis de fora i no sabessis on ets ni a que vas, pensaries que es un restaurant per a guaions on no et serviran res de profit. Ens esperaven i ens tenien la taula llesta. Ja sabien que veniem i ens van colocar a llocs. La il·lusio ens desbordava i tots teniem la mirada del primer cop. Ben assseguts ens varen portar la carta de vins. El menu estava pensat en cinc plats mes dos postres. Tenia un creixement de menys a mes, coses lleugeres al principi i un final de potencia. Els aperitius eren cosa de la casa i sorpresa.

L’estructura era:

Aperitiu: Sense qulificar

Aperitiu: Collonut.

Foie micuit: Classic, tradicio. Dificil fallar.

Arros melos amb salsa verda i llamantol: Gran principi, final gravos

Morro iberic: Un plat per a valents.

Marmitako: FAKE!

Garrinet: Grande! Grande!

Postre de Xocolata: Pse.

Cigalo revisitat: Tacador de vei.

Els vins els vaig triar jo i no van ser grans coses. Un parell de vins de criança molt suavets i poc gustosos, els hi faltava esperit per a un menu tan contundent. Assumeixo la meva culpa. Des de llavors tinc una aplicacio al I-phone per veure els vins i les collites i no tornar-la a cagar.

El primer aperitiu era una coca amb idiazabal. No la vaig tastar. Aqui no puc opinar. El Çent Sovint Carles se la va mejar furtivament pero amb el meu consentiment.

El segon, paraules majors, potser el segon millor plat de la jornada, un macarro amb sepia i botifarra negra, realment sensacional. Tecnicament jo diria que era un canelo disfressat de macarro. Era una macarro gros, contundent, duret, farcit per una botifarra negra desgranada i acompanyat amb un tros de sipia a la part de dalt. El valor dels gustos d’aquell plat era total. Va ser una gran descoberta. El serveixen en plat complert de 7 cripto-canelons. Es aposta segura.

Per començar un foie micuit. El temps no el fara passar a la historia. Sera un foie mes, amb la companyia de les coses dolces de rigor, una mica d’amanida, fruites potser. Res que ens hagi defraudat, pero tampoc res que el faci entrar a la historia per la porta gran.

L’arros amb llamantol i salsa verda es una cosa molt llaminera aixi amb el nom. Era un arros bomba, duret, que venia regat amb una salsa verda. Aqui va apareixer per primer cop la salsa verda. Al principi l’arros venia molt ben presentat, amb una closqueta de llamantol sobre l’arros. Llastimosament, aquesta closqueta va ser l’unic que varem veure del llamantol. L’arros, del cert era melos, pero no se si va ser la salsa verda o el suquet on van fer l’arros que va fer que tot quedes massa salat. Al principi era un plat força interessant pero va costar acabar donar-li sortida, per l’exces de sal.

Morro Iberic. Aixo eren menuts, i quins menuts, l’aspecte no convidava a atacar el plat. Feia tot plegat un efecte melos, gelatinos i anava acompanyat de la salsa verda de pesols. Un cop tastat, i superats els prejudicis, el plat va fer un gir i els primers mossos van ser molt instructius. Mentre te’l menjaves havies d’anar superant a cada cullerada la recança que et feia la textura melosa i gelatinosa del morro pero era un plat interessant. Al final igual que l’arros amb llamantol, va acabar cansant. Tot i aixi, varem ajudar a la Leticia a acabar-se’l.

Marmitako. Quina decepcio. Un marmitako deconstruit. Llit de patata i tonyina vermella per dalt. El suquet va venir despres, posat per sobre per fer-ne la sopa de tot bon marmitako. El gust que li sobrava a l’arros a aquest marmitako li varem trobar a faltar. Va ser un plat no molt saboros. Crec que va ser la decepcio del dinar. Potser es un plat que a la carta s’ha de mirar de canviar.

Aplaudiments. Mes aplaudiments. Ovacio tancada. La memoria d’aquell garrinet encara em fa salivar. Venia presentat en un tall calent i contundent, amb la pell cruixent i sobre un llit de de confitura, un gelat de regalessia i un cruixent tambe de regalessia. La barreja de sabors entre la regalessia i el garrinet va ser increible. El moment mistic va arribar quan varem fer combinar el gelat amb el garri. Indescriptible. Fred, calent, amarg, salat, dolç tots els sabors, per capes dins d’una sola cullerada. Umami. Es el plat per excel·lencia del Plats. Es un plat de molt alt nivell. El Melcior li va dir porcelleta i des de llavors aquell plat es la Porcella.

El postre de xocolata va ser un pel barroc. Tenia una cobertura de diferents xocolates pero no combinaven del tot be. Potser es que despres del garrinet tot ja era baixada i no li varem donar importancia a un postre que aixi, vist amb la distancia, tampoc semblava res de l’altre mon.

El cigalo revisitat venia amb un gelat de rom i amb el cafe liquid pel costat. Era un gelat de cafe, pero tampoc era un postre que acabes de funcionar.

El resum que en podem fer es que va ser una bona visita, en un lloc on mai pensaries que podria haver-hi un restaurant de disseny. La qualitat era bona, es notava que hi havia esforç darrera de cada plat i que hi havia algu que volia agradar. Potser no sempre s’aconseguia i no era d’un altissim nivell pero si que feia passar una bona estona i feia del menjar una bona experiencia. Es un restaurnant interessant per anar-hi un cop. Potser el segon ja cansaria una mica mes. La carta de vins necessita una millora, aixi com el servei.