Restaurant Plats

El restaurant "Plats" va ser l'escollit per començar el nostre particular grup gastronòmic. Ho dic d'aquesta manera despresa de tota parafernàlia perquè el que ens proposem és ben simple (i noms pomposos trobo que no li escauen): trobar-nos de tant en tant per anar a bons restaurants, parlar del que hem menjat i tot seguit escriure'n una crònica. Diria que la intenció és la de formalitzar -una mica- el gust que compartim pel bon menjar (dedicant-li conversa, reflexió i algunes linies) i anar acumulant de forma desordenada experiències culinàries. L'estil i el to de les cròniques dependrà com és natural del cronista. El meu propòsit és explicar les coses que més m'hagin cridat l'atenció i no pas fer una narració detallada dels àpats.

Doncs bé, a principis de l'hivern que tot just ha acabat vam trobar-nos al restaurant "Plats", a Cornellà de Llobregat. Era una recomanació del Melcior i la Letícia, que hi havien estat abans i tenien, del que havien menjat, molt bon record. Havent passat força temps, escric aquestes ratlles sense la influència de la impressió primera, de la sorpresa que aquell dinar em va produir (i que va durar-me algunes setmanes). Més aviat, explicaré el que amb el pas del temps ha quedat a la meva memòria, una destil.lació dolorosa però útil.

Recordo que vam trobar-nos a l'entrada del restaurant un dia assolellat i que estàvem il.lusionats. L'establiment és petit i la primera impressió quan ens vam entaular va ser d'estar massa atapeït, amb taules juntes i seients incòmodes. Ara bé, quan van començar a dur-nos els plats del menú degustació que havíem encarregat vaig oblidar-me completament d'aquestes inconveniències. El menú era llarg, divers i de porcions generoses. Precedit d'un parell d'entrants que no destacaria (és cert, el macarró farcit va causar impressió però al capdavall s'assemblava massa a un caneló fred) ens van dur el foie micuit sobre una teula de pissarra i envoltat de flors. Aquesta forma de servir els menjars sòlids i el motiu floral podríem dir que són trets "marca de la casa" que es repetiren al llarg de l'àpat. El foie anava acompanyat amb figues i preparat d'una manera (en un tall gruixut) que evitava que fos massa pesat tot conservant el que ens agrada del foie. Un encert. Del següent plat, arròs melòs amb llamàntol, ens n'havia parlat molt bé en Melcior. Tinc la sensació que aquell dia alguna cosa no va funcionar en l'execució (crec que comentàrem l'excés de sal) i va resultar monòton, sense els contrastos d'altres plats. Després vingueren dos plats pesats, el morro amb gnochi i el marmitako, que tot i ser notables no formen part dels que han deixat impressió en la meva memòria. Tanmateix, és necessari esmentar que eren pesats per enfatitzar el triomf del darrer plat, sens dubte el plat estrella de la casa (també segons l'opinió del cuiner, amb qui parlàrem en acabar). En aquest punt recordo que jo havia pres la decisió, dolorosa, de renunciar al darrer plat, de tant com havíem menjat. I va ser llavors quan el cambrer va aparèixer amb el premsat de garrinet ibèric. El tast de rigor per després poder-ne parlar l'havia de fer i va ser, convençut per aquest primer tast, que vaig fer un segon mos, i després un tercer... La carn del garrí, que ha estat cuita durant un munt d'hores, ve tallada en forma rectangular i acompanyada de codonyat, galeta de pastilles Juanola i una crema de vinagre balsàmic, a més de les flors de rigor. Menjar aquest plat fou un procés que descriuria com de descobriment. Vaig començar tastant només la carn, que a resultes de la cocció és tovíssima i literalment es desfà a la boca, desprenent tot el gust del greix i la carn del garrí. Sublim. Tot seguit la vaig anar combinant subseqüentment amb el codonyat, la crema de vinagre i la galeta de Juanola per descobrir tres combinacions insuperables. Per acabar, les postres: bunyols de xocolata i un cigaló -gelat de rom amb cafè, gran idea!-.

La nota negativa foren els vins, que no vàrem saber escollir apropiadament. L'error em va servir per entendre la importància de combinar de forma precisa el vi i els aliments, el que els entesos anomenen maridatge.

Com característiques generals de tots els plats que vam tastar en ressaltaria la meticulositat i elegància en la preparació i presentació, que denoten una feina feta amb molta il.lusió i entrega. I és que res destacable s'ha fet mai amb la tebior de la indiferència.

Çent Sovins de Tardor. 2010. Plats.

Nom: Plats.

Lloc: Cornella ciudad sin Ley

Xef: Algu en recorda el nom?

Menu Degustacio: Si pero per encarrec.

Preu: 55 €

Aperitius: dos, by the face! Aqui la casa es va comportar molt be.

Carta de vins: Pse. 1 pagina, potser 20 referencies, tot estirar 30. La majoria per sota de 20€, sino totes, faltava una mica d’artilleria pesant. Una mica de solidesa argumental. Sobretot si vas a fer el menu porta’t el vi de casa.

Valoracio: 3/5

Servei: Un exconvicte ple de tatuatges (oju, es el propietari i el que et cobra) i un noi un pel grisot o era una noia?

Esferificacions: Not available.

Punts forts: Un preu assequible per un bon tiberi, qualitat mitjana-alta, alguns plats molt ben portats i... sobretot un garrinet top ten.

Punts fluixos: Un parell de sordides fascinacions l’una pel pure de pesols l’altra per caramelitzar i fer-ne filigranes, el servei, la carta de vins, els postres un pel deja vu i el local no acaba de ser molt comode.

Hi tornare? Potser i sera pel garrinet, pero no sera restaurant de referencia.

Al detall:

El local es petit. Esta amagat en aprop de la carretera de Cornella. Si el veiessis de fora i no sabessis on ets ni a que vas, pensaries que es un restaurant per a guaions on no et serviran res de profit. Ens esperaven i ens tenien la taula llesta. Ja sabien que veniem i ens van colocar a llocs. La il·lusio ens desbordava i tots teniem la mirada del primer cop. Ben assseguts ens varen portar la carta de vins. El menu estava pensat en cinc plats mes dos postres. Tenia un creixement de menys a mes, coses lleugeres al principi i un final de potencia. Els aperitius eren cosa de la casa i sorpresa.

L’estructura era:

Aperitiu: Sense qulificar

Aperitiu: Collonut.

Foie micuit: Classic, tradicio. Dificil fallar.

Arros melos amb salsa verda i llamantol: Gran principi, final gravos

Morro iberic: Un plat per a valents.

Marmitako: FAKE!

Garrinet: Grande! Grande!

Postre de Xocolata: Pse.

Cigalo revisitat: Tacador de vei.

Els vins els vaig triar jo i no van ser grans coses. Un parell de vins de criança molt suavets i poc gustosos, els hi faltava esperit per a un menu tan contundent. Assumeixo la meva culpa. Des de llavors tinc una aplicacio al I-phone per veure els vins i les collites i no tornar-la a cagar.

El primer aperitiu era una coca amb idiazabal. No la vaig tastar. Aqui no puc opinar. El Çent Sovint Carles se la va mejar furtivament pero amb el meu consentiment.

El segon, paraules majors, potser el segon millor plat de la jornada, un macarro amb sepia i botifarra negra, realment sensacional. Tecnicament jo diria que era un canelo disfressat de macarro. Era una macarro gros, contundent, duret, farcit per una botifarra negra desgranada i acompanyat amb un tros de sipia a la part de dalt. El valor dels gustos d’aquell plat era total. Va ser una gran descoberta. El serveixen en plat complert de 7 cripto-canelons. Es aposta segura.

Per començar un foie micuit. El temps no el fara passar a la historia. Sera un foie mes, amb la companyia de les coses dolces de rigor, una mica d’amanida, fruites potser. Res que ens hagi defraudat, pero tampoc res que el faci entrar a la historia per la porta gran.

L’arros amb llamantol i salsa verda es una cosa molt llaminera aixi amb el nom. Era un arros bomba, duret, que venia regat amb una salsa verda. Aqui va apareixer per primer cop la salsa verda. Al principi l’arros venia molt ben presentat, amb una closqueta de llamantol sobre l’arros. Llastimosament, aquesta closqueta va ser l’unic que varem veure del llamantol. L’arros, del cert era melos, pero no se si va ser la salsa verda o el suquet on van fer l’arros que va fer que tot quedes massa salat. Al principi era un plat força interessant pero va costar acabar donar-li sortida, per l’exces de sal.

Morro Iberic. Aixo eren menuts, i quins menuts, l’aspecte no convidava a atacar el plat. Feia tot plegat un efecte melos, gelatinos i anava acompanyat de la salsa verda de pesols. Un cop tastat, i superats els prejudicis, el plat va fer un gir i els primers mossos van ser molt instructius. Mentre te’l menjaves havies d’anar superant a cada cullerada la recança que et feia la textura melosa i gelatinosa del morro pero era un plat interessant. Al final igual que l’arros amb llamantol, va acabar cansant. Tot i aixi, varem ajudar a la Leticia a acabar-se’l.

Marmitako. Quina decepcio. Un marmitako deconstruit. Llit de patata i tonyina vermella per dalt. El suquet va venir despres, posat per sobre per fer-ne la sopa de tot bon marmitako. El gust que li sobrava a l’arros a aquest marmitako li varem trobar a faltar. Va ser un plat no molt saboros. Crec que va ser la decepcio del dinar. Potser es un plat que a la carta s’ha de mirar de canviar.

Aplaudiments. Mes aplaudiments. Ovacio tancada. La memoria d’aquell garrinet encara em fa salivar. Venia presentat en un tall calent i contundent, amb la pell cruixent i sobre un llit de de confitura, un gelat de regalessia i un cruixent tambe de regalessia. La barreja de sabors entre la regalessia i el garrinet va ser increible. El moment mistic va arribar quan varem fer combinar el gelat amb el garri. Indescriptible. Fred, calent, amarg, salat, dolç tots els sabors, per capes dins d’una sola cullerada. Umami. Es el plat per excel·lencia del Plats. Es un plat de molt alt nivell. El Melcior li va dir porcelleta i des de llavors aquell plat es la Porcella.

El postre de xocolata va ser un pel barroc. Tenia una cobertura de diferents xocolates pero no combinaven del tot be. Potser es que despres del garrinet tot ja era baixada i no li varem donar importancia a un postre que aixi, vist amb la distancia, tampoc semblava res de l’altre mon.

El cigalo revisitat venia amb un gelat de rom i amb el cafe liquid pel costat. Era un gelat de cafe, pero tampoc era un postre que acabes de funcionar.

El resum que en podem fer es que va ser una bona visita, en un lloc on mai pensaries que podria haver-hi un restaurant de disseny. La qualitat era bona, es notava que hi havia esforç darrera de cada plat i que hi havia algu que volia agradar. Potser no sempre s’aconseguia i no era d’un altissim nivell pero si que feia passar una bona estona i feia del menjar una bona experiencia. Es un restaurnant interessant per anar-hi un cop. Potser el segon ja cansaria una mica mes. La carta de vins necessita una millora, aixi com el servei.